Els Pets - L'àrea petita

Amb L’àrea petita, Els Pets van posar fi a un silenci discogràfic voluntari de tres anys amb un treball que marcava clarament la voluntat de girar full i mirar endavant. El grup de Constantí hi redefinia el seu so sense renunciar a l’essència que l’ha convertit, probablement, en l’únic grup veterà capaç de continuar connectant amb les noves generacions. Amb Raül Fernández, Refree, a la producció, Els Pets signaven un disc lluminós i artesanal que demostrava que era possible reinventar-se sense perdre la pròpia identitat. A L’àrea petita no hi havia espai per als automatismes ni per a la repetició de fórmules conegudes; hi predominava la voluntat de despullar les cançons d’artificis i mostrar-les amb absoluta honestedat. Probablement el treball més arriscat de la seva trajectòria fins aquell moment, però també un dels més decidits a situar les melodies i el relat al centre, anant a l’arrel de la cançó amb la màxima naturalitat, sense maquillatges ni impostures.

El títol del disc ja apuntava bona part del seu significat. L’àrea petita és l’espai on cal definir-se, on no hi ha lloc per a l’especulació. És el lloc on un es retrata de debò, on no es pot fingir ni contemporitzar sense assumir-ne les conseqüències. També és l’indret on les jugades prenen sentit, on acaben concretant-se, per molt improbables que semblin al principi. No és, però, un espai idíl·lic: també hi conviuen el joc subterrani, els cops de colze i les errades clamoroses. Però és precisament aquesta barreja de dificultat, plenitud i èxtasi la que el converteix en un lloc autèntic, potser el més real del camp i, per extensió, d’aquest joc fascinant que la gent que hi entén anomena fer cançons.

Tracklist

1. Ja no ploro
2. L’àrea petita
3. Bombolles
4. Fa un minut
5. Blue tack
6. Romanço
7. No n’hi ha prou amb estimar-se molt
8. Un tall de síndria
9. Calaixos que no obriré
10. Reprenc el vol
11. A preu fet
12. Me’n vaig