Xarim Aresté - Marx Esteria de la Franja

Imagineu-vos algú a qui cada dos per tres li surten cançons, o quadres, o textos que podrien ser llibres. I que a aquest algú li diuen: t'has d'entaforar en una capseta, t'has de dossificar, n'has d'ensenyar només una mica cada x temps: funciona així i t'hi has d'adaptar, perquè si no quedes fora. Però el que queda fora és la seva riquesa.

El Xarim és un nen en un bosc. Que, en comptes de quedar-se sota l'arbre que coneix, camina cap al so que sent una mica més enllà. Que mira allò subtil com un tresor. Que no es pot encadenar en un estil, perquè seria una forma de matar-se. Perquè aniria en contra d'allò més sagrat que té i tenim: la nostra naturalesa. 

Hi ha a qui seguir el tempo establert li va bé, i qui no necessita seguir altre ritme que el seu. Hi ha qui defensaria una cançó pels segles dels segles, i qui s'ha oblidat de la que va fer ahir perquè ja en té dues noves a la butxaca. I no és una tria, és que un és com és: però ho permetem prou? Val més un disc treballat en deu anys que una cançó feta a raig? Al Xarim li surt allò que té a dins així, tal qual, amb la forma que sigui, sense imposar-li cap altra identitat que la que té: és com deixar que el teu fill sigui com és i no una rèplica del seu germà gran. I aquest respecte a allò que et surt de tu, aquest no imposar-li un patró, és el que permet la diferència, i el que és més bonic: la sorpresa. I és aquí on s'amaga allò incontrolable i invisible que et fa posar la pell de gallina, i que si ho retoques, ho automatitzes, ho emputes. I desapareix. I ja no hi ha màgia. Ja no hi ha allò.